OFF
224: Museu de Granollers
Ara al Museu de Granollers podem trobar la nova peça artística de'n Vicenç Viaplana i Helena Pielias. Tots dos formen part de FRAU, un grup d'artistes que crea instal·lacions artístiques de tota mena a través del llenguatge visual.
Titulada 224, aquesta nova instal·lació pot ser vista des de fora de l'edifici, per tal que tothom, vulgui o no, la hagi de veure sí o sí; per a que la gent que no acostuma a visitar el museu també la pugui veure.
Com a "conmemoració" del Bombardeig de Granollers del 1938, la instal·lació busca impactar al visitant a través de la creació de 224 cossos tapats amb una sàbana blanca amuntegats. Aquests 224 cossos van ser també les 224 víctimes mortals de l'atentat, i la importància que té aquesta xifra.
Enmig de les fileres de cossos, hi havia una pasarel·la que portava a una paret, completament negra, amb petites notes que reflexionen sobre la necessitat de matança per acabar amb les guerres. També s'escolta un soroll constant, que es clava al cap, que recorda al soroll d'avions, els mateixos avions que van ser responsables del bombardeig.
Dissenyes o Treballes?: Museu del Disseny
El 15 de novembre, vam anar a visitar el Museu del Disseny, situat al districte 22@ de Barcelona. Reconegut per la seva curiosa forma (que recorda a una grapadora), aquest museu és el resultat de la fusió de diferents museus massa petits com a mantenir-se. Aquests van ser el Museu de Ceràmica, el Museu d'Arts Decoratives i el Museu Tèxtil i de Moda, conjuntament amb una Col·lecció no exposada de tot tipus d'Arts Gràfiques. L'edifici també serveix com a espai cultural, amb una biblioteca pròpia (i també una específica de disseny), oficines relacionades amb el disseny i espais per a conferències/pel·lícules.
Nosaltres vam anar a visitar específicament la nova exposició, Dissenyes o Treballes, que ens mostra el camí i la evolució del disseny aquí a Espanya i Catalunya després de la Dictadura Franquista, però abans vam visitar les tres exposicions permanents de forma més breu i sense guia:
La primera que vam veure va ser El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015). En aquesta exposició vam poder veure una sèrie de conjunts de disseny de moda de diversos segles anteriors fins a l'actualitat, que varia molt segons l'època i els successos que es produïen.
Després vam visitar l'exposició Extraordinàries Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segle III-XX), on vam poder veure una sèrie d'objectes de tota mena i els seus dissenys uitlitzats al llarg de tota la història.
L'última de totes (i la meva personal preferida) va ser Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural, que recull tota una sèrie d'objectes d'us quotidià contemporanis amb dissenys innovadors i molt curiosos, així com totes les novetats del disseny català.
L'exposició principal que vam anar a veure, Dissenyes o Treballes?, comença amb el disseny de mitjans dels anys 70: Després de la mort de Franco i el termini de la seva dictadura el 1975, els dissenyadors van poder tornar a crear amb molta més llibertat. Amb el període de transició, van venir molts canvis polítiques i molta propaganda per a les noves eleccions que venien; és per aquesta raó que els primers treballs de disseny d'aquella època van ser tots de caràcter polític.
A partir dels anys 80, el disseny es va consagrar de nou com a feina totalment i hi va haver un gran "boom". Les institucions i els mitjans de comunicació van ser qui van donar el màxim suport als dissenyadors per tal de crear productes atractius, que arribessin al màxim a tothom. Cal afegir que, ja que durant el Franquisme molts estils artístics van estar prohibit, és a partir de la caiguda de la dictadura que els dissenyadors i artistes en general treballen tots els moviments que s'havien produït arreu del món anys enrere.
Aquesta és la raó per la qual, als inicis dels anys 80, es genera un moviment cultural reconegut per la seva orteritat, colors brillants i arbitraris i elements pictòrics característics. Aquest moviment es va veure, sobre tot, en la moda i la música, i les carcasses dels discs musicals de cantants espanyols. Cal destacar a cantants com Alaska o altres.
Amb les Olimpiades de Barcelona de 1992 el disseny espanyol i català va arribar al món sencer; es va crear també la imatge d'en Cobi, la mascota de l'event. En Cobi va ser tot un èxit; es va crear una gran quantitat de Merchandising de tota mena sobre ell, tant que gairebé tothom tenia alguna cosa del Cobi a casa seva. Va ser una clara evolució del disseny de mascotes com en Naranjito.
Amb l'aparició del Macintosh, el disseny, que fins al moment s'havia fet a mà o a través de la serigrafia, es fés de forma digital, molt més eficaçment i molt més ràpidament. L'ús de l'ordinador va facilitar la creació de tipografies i l'evolució del disseny cap a la simplicitat i la busca de la necessitat com a element bàsic.
A finals del segle XX, amb l'aparició d'Internet, el 3D i l'animació digital, es crearen nous mètodes per publicitar les coses i, per tant, nous mètodes de disseny. Des del web design, la creació de banners, el net media, etc. Però això ja és un altra història.
Turbulències/Una Certa Foscor: Caixafòrum
El 18 d'octubre de 2018 vam anar a Caixafòrum a veure dues exposicions; Turbulències i Una Certa Foscor.
Una certa foscor
La primera exposició que vam veure, "Una certa foscor", conformada per obres d'art de tota mena, està basada en la percepció humana, en allò que és visible i el que no i com aquest afecta el buit en el món.
Només entrar a l'exposició, vam veure una gran imatge del buit que va deixar la Gioconda al Louvre després de que fos robada, i com "un buit" va captar encara més antenció que l'obra que hi havia abans, mostrant, de forma filosòfica, com el "buit" alhora ho és tot però no ho és res.
La primera obra que vam veure va ser de Joan Brossa; un dels seus típics poema-objectes, ens presenta un estoig d'un compàs però sense aquest. Relacionant el compàs amb el Renaixement i Leonardo Da Vinci, aquesta obra intenta dir-nos que la racionalitat renaixentista havia desaparegut, i que només quedaven les restes (l'estoig).
L'obra següent, a un altre sala, és una pintura a l'oli que utilitza la tècnica del trompe-l'oeil per representar una finestra entreoberta amb un fons completament negre, que alhora representa el "buit" i com aquest negre podria amagar-ho "tot" o "no res" al fons.
Un altra obra destacada és el mural de Tim Rollins 28 i K.O.S., "Gold Alice I", un obra de grans dimensions que està separada en tres capes:
-La primera, un retrat d'Alícia en el País de les Meravelles.
-La segona, que cobreix la primera, és un collage de les pàgines del llibre.
-La tercera, per últim, és una capa de pintura daurada.
Aquestes capes intenten representar la forma que tenim d'imaginar-nos, de percebre els personatges al llegir. Darrera de les fulles de paper, podem imaginar-nos el personatge que es descriu (més o menys) i que percibim de forma feble.
Per últim, l'obra de Pere Jaume, formada per una via de ferrocarril vertical i un marc de quadre hortizontal de forma perpendicular. La via de tren representa el temps, que passa i lentament es va oxidant, i el marc representa el temps, el "marc temporal". Amb això, Pere Jaume crea un marc espaciotemporal on col·locari un altre quadre, un event, etc. i com la relativitat de l'espai i el temps juga amb el resultat de les coses.
Turbulències
Aquesta altra exposició d'art contemporani, Turbulències, ens presenta obres de tota mena, no tant connectades temàticament entre si, però que sí segueixen un fil estilístic: la turbulència. Aquestes obres ens fan sentir inquiets, fins i tot incòmodes, o tracten sobre temes d'aquesta índole.
L'obra "L'embalatge" mostra al Guernica de Picasso gairebé completament embalat excepte per un espai (on es pot observar quin quadre hi ha a sota). Aquesta obra, simple a primera vista, amaga una c´ritica social al constant trasllat-exposició i compraventa de l'art, transformant-lo en producte en comptes d'art. També és una representació de l'operació de retorn del Guernica, exposat a Nova York, a l'Espanya de l'any 1969, que era sota la dictadura Franquista, i com aquesta possiblement hagués si no destruït, embalat i amagat el quadre per no exposar-lo mai més.
Un altra obra molt interessant (i amb un cert significat ocult, també) de l'exposició ha estat Sodoma y Gomorra, decPedro G. Romero.
Aquesta obra està dividida en tres parts:
A la primera part veiem la imatge d'una de les dues bombes atòmiques que es varen tirar al Japó, a Hiroshima i Nagasaki.
A la segona part observem l'ombra d'un home pintada amb pintura negra barrejada amb sal, que representen les "ombres atòmiques" que varen deixar els cossos de les víctimes del bombardeig al morir a les parets i el terra. Que estigui pintat amb sal fa referència al mite religiós de Sodoma i Gomorra, dos grans ciutats molt corruptes que Déu va castigar amb una pluja de sofre. Una única persona, que mereixia ser salvada, va ser avisada per Déu per tal que marxés, a canvi de que no mirés enrere mentre ho feia. L'esposa de l'home, en canvi, va mirar enrere tot i així i es va transformar en una estàtua de sal en fer-ho.
L'última part, una porta pintada amb sofre (que, curiosament, també és un element químic necessari per a les bombes atòmiques), representa el fet de mirar o no el que hi ha a l'altre costat (com l'esposa al mite) i relacionant aquesta idea amb el fet de descobrir la bomba atòmica.
L'última obra, de Damían Ortega "Movimiento en falso" és una escultura en forma de torre conformada per tres barrils de pretoli de forma inestable, amb una plataforma rodant que fa que sembli que la torre està a punt de caure. Aquesta obra critica el pla econòmic de Mèxic per eliminar la gran separació econòmica que patien les classes, basant la seva economia en el petroli, un element finit que un dia s'acabarà. Per això, els barrils formen una torre (la base de l'economia), però que sembla que estigui a punt de caure (el fet de que s'acabi el petroli).
Totes dues exposicions han estat prou bé. Tot i que en general m'ha agradat més la primera (per el transfons filosòfic i perceptiu de les obres), la varietat de la segona també ha estat molt interessant.
Un segle breu: Col·lecció Macba
L'11 d'octubre del 2018, vam anar a veure l'exposició Un segle breu: Col·lecció MACBA. A l'exposició ens van mostrar diferents obres d'art de tota mena des de 1929 fins ara. Totes aquestes obres remarcaven algun dels temes més importants del segle, tals com el feminisme, el bel·licisme, la discriminació i el consumisme.
L'exposició estava dividida en sales, i cada una seguia una temàtica diferent.
A la primera sala, el tema destacat era la guerra i la violència (i algunes obres que denunciaven altres temes relacionats com el consumisme. Una de les obres més destacades era una escultura d'una esfera en un podi creada a partir de figures de petits soldats.
A part d'escultura, la sala estava repleta, també, de cartells, il·lustracions, còmic i fins i tot vídeo que criticaven la societat de l'època i, en general, s'oposaven al moviment artístic del Pop Art, perquè seguia els ideals d'aquesta mateixa societat.
Un dels millors exemples d'una d'aquestes obres és l'obra de Joan Rabascall, Beso Atómico. Uns llavis vermells i carnosos d'una dona, que representen la seducció així com la publicitat, la marca i, en general, la societat "cega" d'Estats Units tapen l'impacte d'una explosió causada per una bomba atòmica (Hiroshima/Nagasaki).
Aquesta obra critica la societat bèlica dels Estats Units que busca el màxim profit propo a costa de la resta alhora que ho oculta a la població a través dels anuncis i el consum constant.
A la sala següent vam trobar un seguit d'obres de tot tipus. Aquest cop, la majoria de les obres denunciaven el racisme, així com una sèrie d'obres que parlaven de temes més espirituals (tals com el que és real o fals, la vida i la mort) i l'impacte que tenien en la societat.
També vam poder veure un obra de Basquiat, relacionada amb el moviment primitivista.
Basquiat denunciava el racisme i, al quadre, comparava la seva existència i la de la resta d'afroamericans amb la representació típica anglesa dels "salvatges de la selva", i com ser un artista negre li era tan difícil.
L'exposició ha sigut prou interessant; tal i com el nom indica, hem pogut revisitar breument els moviment artístics de protesta de tot un segle. La varietat de temes i obres ha fet difícil seguir les explicacions del guia, però aquest detall ho ha fet tot més interessant. Que ens deixessin temps per observar totes les obres al nostre aire també era d'agrair.
Panoràmic: 68 The Whole World Is Watching
A La Tèrmica, hi vam trobar moltes obres de diferents artistes d'estils extremadament diferents, però amb una cosa en comú: crear una crítica als mitjans de comunicacions (principalment prensa), a través de tot tipus d'obres diferents. Des de vídeo, passsant ver web-art, collage...
Surveillance Complex és el nom de l'altra gran exposició. En aquesta es van exposar les obres de només un artista, el Simon Menner.
Totes aquestes imatges van estar després modificades i/o ordenades per el propi artista i va crear una sèrie de comparacions entre diferents imatges, així com una crítica a la censura i la repressió de les forces secretes. Moltes d'aquestes imatges amagaven, doncs, un significat ocult; darrera d'una cara que semblava afable, graciosa d'una persona, trobar el context d'aquella imatge feia que tot canviés, així com la nostra percepció de les coses.
Ara al Museu de Granollers podem trobar la nova peça artística de'n Vicenç Viaplana i Helena Pielias. Tots dos formen part de FRAU, un grup d'artistes que crea instal·lacions artístiques de tota mena a través del llenguatge visual.Titulada 224, aquesta nova instal·lació pot ser vista des de fora de l'edifici, per tal que tothom, vulgui o no, la hagi de veure sí o sí; per a que la gent que no acostuma a visitar el museu també la pugui veure.
Com a "conmemoració" del Bombardeig de Granollers del 1938, la instal·lació busca impactar al visitant a través de la creació de 224 cossos tapats amb una sàbana blanca amuntegats. Aquests 224 cossos van ser també les 224 víctimes mortals de l'atentat, i la importància que té aquesta xifra.
Enmig de les fileres de cossos, hi havia una pasarel·la que portava a una paret, completament negra, amb petites notes que reflexionen sobre la necessitat de matança per acabar amb les guerres. També s'escolta un soroll constant, que es clava al cap, que recorda al soroll d'avions, els mateixos avions que van ser responsables del bombardeig.
Dissenyes o Treballes?: Museu del Disseny
El 15 de novembre, vam anar a visitar el Museu del Disseny, situat al districte 22@ de Barcelona. Reconegut per la seva curiosa forma (que recorda a una grapadora), aquest museu és el resultat de la fusió de diferents museus massa petits com a mantenir-se. Aquests van ser el Museu de Ceràmica, el Museu d'Arts Decoratives i el Museu Tèxtil i de Moda, conjuntament amb una Col·lecció no exposada de tot tipus d'Arts Gràfiques. L'edifici també serveix com a espai cultural, amb una biblioteca pròpia (i també una específica de disseny), oficines relacionades amb el disseny i espais per a conferències/pel·lícules.
Nosaltres vam anar a visitar específicament la nova exposició, Dissenyes o Treballes, que ens mostra el camí i la evolució del disseny aquí a Espanya i Catalunya després de la Dictadura Franquista, però abans vam visitar les tres exposicions permanents de forma més breu i sense guia:La primera que vam veure va ser El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015). En aquesta exposició vam poder veure una sèrie de conjunts de disseny de moda de diversos segles anteriors fins a l'actualitat, que varia molt segons l'època i els successos que es produïen.Després vam visitar l'exposició Extraordinàries Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segle III-XX), on vam poder veure una sèrie d'objectes de tota mena i els seus dissenys uitlitzats al llarg de tota la història.
L'última de totes (i la meva personal preferida) va ser Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural, que recull tota una sèrie d'objectes d'us quotidià contemporanis amb dissenys innovadors i molt curiosos, així com totes les novetats del disseny català.
L'exposició principal que vam anar a veure, Dissenyes o Treballes?, comença amb el disseny de mitjans dels anys 70: Després de la mort de Franco i el termini de la seva dictadura el 1975, els dissenyadors van poder tornar a crear amb molta més llibertat. Amb el període de transició, van venir molts canvis polítiques i molta propaganda per a les noves eleccions que venien; és per aquesta raó que els primers treballs de disseny d'aquella època van ser tots de caràcter polític.A partir dels anys 80, el disseny es va consagrar de nou com a feina totalment i hi va haver un gran "boom". Les institucions i els mitjans de comunicació van ser qui van donar el màxim suport als dissenyadors per tal de crear productes atractius, que arribessin al màxim a tothom. Cal afegir que, ja que durant el Franquisme molts estils artístics van estar prohibit, és a partir de la caiguda de la dictadura que els dissenyadors i artistes en general treballen tots els moviments que s'havien produït arreu del món anys enrere.
Aquesta és la raó per la qual, als inicis dels anys 80, es genera un moviment cultural reconegut per la seva orteritat, colors brillants i arbitraris i elements pictòrics característics. Aquest moviment es va veure, sobre tot, en la moda i la música, i les carcasses dels discs musicals de cantants espanyols. Cal destacar a cantants com Alaska o altres.Amb les Olimpiades de Barcelona de 1992 el disseny espanyol i català va arribar al món sencer; es va crear també la imatge d'en Cobi, la mascota de l'event. En Cobi va ser tot un èxit; es va crear una gran quantitat de Merchandising de tota mena sobre ell, tant que gairebé tothom tenia alguna cosa del Cobi a casa seva. Va ser una clara evolució del disseny de mascotes com en Naranjito.Amb l'aparició del Macintosh, el disseny, que fins al moment s'havia fet a mà o a través de la serigrafia, es fés de forma digital, molt més eficaçment i molt més ràpidament. L'ús de l'ordinador va facilitar la creació de tipografies i l'evolució del disseny cap a la simplicitat i la busca de la necessitat com a element bàsic.
A finals del segle XX, amb l'aparició d'Internet, el 3D i l'animació digital, es crearen nous mètodes per publicitar les coses i, per tant, nous mètodes de disseny. Des del web design, la creació de banners, el net media, etc. Però això ja és un altra història.
Turbulències/Una Certa Foscor: Caixafòrum
El 18 d'octubre de 2018 vam anar a Caixafòrum a veure dues exposicions; Turbulències i Una Certa Foscor.
Una certa foscor
La primera exposició que vam veure, "Una certa foscor", conformada per obres d'art de tota mena, està basada en la percepció humana, en allò que és visible i el que no i com aquest afecta el buit en el món.
Només entrar a l'exposició, vam veure una gran imatge del buit que va deixar la Gioconda al Louvre després de que fos robada, i com "un buit" va captar encara més antenció que l'obra que hi havia abans, mostrant, de forma filosòfica, com el "buit" alhora ho és tot però no ho és res.La primera obra que vam veure va ser de Joan Brossa; un dels seus típics poema-objectes, ens presenta un estoig d'un compàs però sense aquest. Relacionant el compàs amb el Renaixement i Leonardo Da Vinci, aquesta obra intenta dir-nos que la racionalitat renaixentista havia desaparegut, i que només quedaven les restes (l'estoig).
L'obra següent, a un altre sala, és una pintura a l'oli que utilitza la tècnica del trompe-l'oeil per representar una finestra entreoberta amb un fons completament negre, que alhora representa el "buit" i com aquest negre podria amagar-ho "tot" o "no res" al fons.
Un altra obra destacada és el mural de Tim Rollins 28 i K.O.S., "Gold Alice I", un obra de grans dimensions que està separada en tres capes:-La primera, un retrat d'Alícia en el País de les Meravelles.
-La segona, que cobreix la primera, és un collage de les pàgines del llibre.
-La tercera, per últim, és una capa de pintura daurada.
Aquestes capes intenten representar la forma que tenim d'imaginar-nos, de percebre els personatges al llegir. Darrera de les fulles de paper, podem imaginar-nos el personatge que es descriu (més o menys) i que percibim de forma feble.
Per últim, l'obra de Pere Jaume, formada per una via de ferrocarril vertical i un marc de quadre hortizontal de forma perpendicular. La via de tren representa el temps, que passa i lentament es va oxidant, i el marc representa el temps, el "marc temporal". Amb això, Pere Jaume crea un marc espaciotemporal on col·locari un altre quadre, un event, etc. i com la relativitat de l'espai i el temps juga amb el resultat de les coses.
Turbulències
Aquesta altra exposició d'art contemporani, Turbulències, ens presenta obres de tota mena, no tant connectades temàticament entre si, però que sí segueixen un fil estilístic: la turbulència. Aquestes obres ens fan sentir inquiets, fins i tot incòmodes, o tracten sobre temes d'aquesta índole.
L'obra "L'embalatge" mostra al Guernica de Picasso gairebé completament embalat excepte per un espai (on es pot observar quin quadre hi ha a sota). Aquesta obra, simple a primera vista, amaga una c´ritica social al constant trasllat-exposició i compraventa de l'art, transformant-lo en producte en comptes d'art. També és una representació de l'operació de retorn del Guernica, exposat a Nova York, a l'Espanya de l'any 1969, que era sota la dictadura Franquista, i com aquesta possiblement hagués si no destruït, embalat i amagat el quadre per no exposar-lo mai més.Un altra obra molt interessant (i amb un cert significat ocult, també) de l'exposició ha estat Sodoma y Gomorra, decPedro G. Romero.
Aquesta obra està dividida en tres parts:
A la primera part veiem la imatge d'una de les dues bombes atòmiques que es varen tirar al Japó, a Hiroshima i Nagasaki.
A la segona part observem l'ombra d'un home pintada amb pintura negra barrejada amb sal, que representen les "ombres atòmiques" que varen deixar els cossos de les víctimes del bombardeig al morir a les parets i el terra. Que estigui pintat amb sal fa referència al mite religiós de Sodoma i Gomorra, dos grans ciutats molt corruptes que Déu va castigar amb una pluja de sofre. Una única persona, que mereixia ser salvada, va ser avisada per Déu per tal que marxés, a canvi de que no mirés enrere mentre ho feia. L'esposa de l'home, en canvi, va mirar enrere tot i així i es va transformar en una estàtua de sal en fer-ho.
L'última part, una porta pintada amb sofre (que, curiosament, també és un element químic necessari per a les bombes atòmiques), representa el fet de mirar o no el que hi ha a l'altre costat (com l'esposa al mite) i relacionant aquesta idea amb el fet de descobrir la bomba atòmica.L'última obra, de Damían Ortega "Movimiento en falso" és una escultura en forma de torre conformada per tres barrils de pretoli de forma inestable, amb una plataforma rodant que fa que sembli que la torre està a punt de caure. Aquesta obra critica el pla econòmic de Mèxic per eliminar la gran separació econòmica que patien les classes, basant la seva economia en el petroli, un element finit que un dia s'acabarà. Per això, els barrils formen una torre (la base de l'economia), però que sembla que estigui a punt de caure (el fet de que s'acabi el petroli).
Totes dues exposicions han estat prou bé. Tot i que en general m'ha agradat més la primera (per el transfons filosòfic i perceptiu de les obres), la varietat de la segona també ha estat molt interessant.
Un segle breu: Col·lecció Macba
L'11 d'octubre del 2018, vam anar a veure l'exposició Un segle breu: Col·lecció MACBA. A l'exposició ens van mostrar diferents obres d'art de tota mena des de 1929 fins ara. Totes aquestes obres remarcaven algun dels temes més importants del segle, tals com el feminisme, el bel·licisme, la discriminació i el consumisme.
L'exposició estava dividida en sales, i cada una seguia una temàtica diferent.A la primera sala, el tema destacat era la guerra i la violència (i algunes obres que denunciaven altres temes relacionats com el consumisme. Una de les obres més destacades era una escultura d'una esfera en un podi creada a partir de figures de petits soldats.
A part d'escultura, la sala estava repleta, també, de cartells, il·lustracions, còmic i fins i tot vídeo que criticaven la societat de l'època i, en general, s'oposaven al moviment artístic del Pop Art, perquè seguia els ideals d'aquesta mateixa societat.
Aquesta obra critica la societat bèlica dels Estats Units que busca el màxim profit propo a costa de la resta alhora que ho oculta a la població a través dels anuncis i el consum constant.
A la sala següent vam trobar un seguit d'obres de tot tipus. Aquest cop, la majoria de les obres denunciaven el racisme, així com una sèrie d'obres que parlaven de temes més espirituals (tals com el que és real o fals, la vida i la mort) i l'impacte que tenien en la societat.També vam poder veure un obra de Basquiat, relacionada amb el moviment primitivista.
Basquiat denunciava el racisme i, al quadre, comparava la seva existència i la de la resta d'afroamericans amb la representació típica anglesa dels "salvatges de la selva", i com ser un artista negre li era tan difícil.
L'exposició ha sigut prou interessant; tal i com el nom indica, hem pogut revisitar breument els moviment artístics de protesta de tot un segle. La varietat de temes i obres ha fet difícil seguir les explicacions del guia, però aquest detall ho ha fet tot més interessant. Que ens deixessin temps per observar totes les obres al nostre aire també era d'agrair.
Panoràmic: 68 The Whole World Is Watching
El 1968, a París, un grup d'estudiants va manifestar-se en contra de la nostra societat de capitalisme i consum constant. A través de protestes i vagues (tant d'estudiants com treballadors) buscaven una millora salarial i major igualtat social així com oposar-se a la Guerra de Vietnam.
Una època increïblement diversa i repleta de fets importantíssims, (l'assassinat de Kennedy, el discurs de Martin Luther King, el propagandisme de la Carrera Espacial...) el 1969 va ser conegut com un any de canvi mundial. Les revolucions en contra del bel·licisme i el patriarcat es van expandir per tot el món; va néixer el Feminisme.
A través de l'avenç tecnològic de la època, l'art també va evolucionar. La càmara es va transformar en una eina més per crear art i servir com l'ull que tot ho veia per a tothom; una eina més per estendre les grans revolucions socials de l'època, conjuntament amb els cartells.
Aquesta introducció ens porta, ara, a la temàtica de l'exposició del Festival Panoràmic, que ens presenta l'aparició d'un nou tipus d'art crític de la societat, protestant.
Quan vam anar a l'exposició, ens vam torbar que feien un petit taller de cartellisme i fanzine (revisteta artística) per a tot aquell que hi volgués participar. Apart de les exposicions com a tal, també hi havien una sèrie de xerrades d'artistes sobre tot aquest moviment crític. Jo no en vaig anar a cap, principalment perquè hi havia tantes exposicions diferents que perfectament sabia que no em donaria temps de veure-ho tot si hi anava, així que em vaig centrar únicament en les exposicions.
La Tèrmica Lab
La Tèrmica Lab va ser una de les exposicions més grans i també una de les meves preferides.
A La Tèrmica, hi vam trobar moltes obres de diferents artistes d'estils extremadament diferents, però amb una cosa en comú: crear una crítica als mitjans de comunicacions (principalment prensa), a través de tot tipus d'obres diferents. Des de vídeo, passsant ver web-art, collage...
En totes aquestes obres, a més d'un clar "NO" a la gran majoria de mitjans de comunicació, també intenten representar com és considerat el paper de la dona al món a dins d'aquests diaris, canals, webs... Moltes d'aquests mitjans presenten i consideren a les dones com a simples objectes o elements purament sexuals per tal d'atreure l'atenció del públic.
Moltes d'aquestes obres mostraven la repugnància d'aquests actes a través d'imatges explícites, llums, colors i sorolls molests i dolorosos, que tot i que fan mal a l'espectador, alhora l'atreuen a l'obra i permeten fer-li sentir de primera mà tot allò que volen denunciar.
Una exposició molt interessant, principalment per aquest detall "d'antiestètica" per tal d'assolir l'objectiu de les obres.
Surveillance Complex
Surveillance Complex és el nom de l'altra gran exposició. En aquesta es van exposar les obres de només un artista, el Simon Menner.
Formada per fotografies que va estar anys recopilant de les forces secretes alemanyes i de l'antiga Iugoslàvia, en Simon ens va comentar durant la seva explicació (en anglès amb un traductor) que va recopil·lar i trobar-les després de que les forces deixessin d'estar operatives.
Totes aquestes imatges van estar després modificades i/o ordenades per el propi artista i va crear una sèrie de comparacions entre diferents imatges, així com una crítica a la censura i la repressió de les forces secretes. Moltes d'aquestes imatges amagaven, doncs, un significat ocult; darrera d'una cara que semblava afable, graciosa d'una persona, trobar el context d'aquella imatge feia que tot canviés, així com la nostra percepció de les coses.
Tot i que no acabo de gaudir d'aquesta temàtica "crítica" que té aquest art (principalment l'art actual), sí que m'ha semblat molt original i interessant la manera que els artistes tenien de tergiversar allò que, en un principi, no era art, sinó que era una cosa ben seriosa, i com han utilitzat tot tipus de suports diferents per fer-ho (especialment els suports de vídeo, molt molt interessants i molt ben treballats).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada